SER I ESTAR són dos dels primers verbs que aprenem a conjugar. Però, a mesura que deixem de “con-jugar” (és a dir, de jugar amb nosaltres mateixos i amb els altres), quan ens anem fent grans, són també dels primers verbs que desaprenem a practicar.
Esdevenir “adult” vol dir, massa sovint, copiar les maneres d’estar i de ser de les altres persones.
En aquest sentit, podríem parlar d’un procés de adulteració: deixem de ser “autèntics” –fets per nosaltres mateixos- per passar a ser “falsos”, convertint-nos en còpies o clons d’algú altre. I això es nota perquè agafem els posats, el to de veu, la gesticulació… en definitiva, la manera d’estar (i de ser!) d’aquests altres, pensant que, així, “quedarem bé”. Però, de fet, com quedem és “mala-ment”: perquè això no ens deixa pensar i sentir com de debò desitjaríem. Volent ser persones, ens despersonalitzem.
Hi ha alguna forma de tenir personalitat sense haver de recórrer a tantes màscares? ( La paraula “persona”, en grec, significa precisament “màscara”!). Esclar que sí! Per comptes d’acabar com a clons pre-fabricats, comencem a treballar el nostre clown amagat, que tot(e)s tenim en algún raconet de la nostra ànima. Si aconseguim trobar-lo, conrear-lo i fer-lo germinar, veurem com ens pot donar uns fruits tan meravellosos com insospitats. I això ens animarà a seguir endavant, des-cobrint la nostra pròpia manera de ser i d’estar.
Voleu provar-ho?
M’ han ensenyat a saber escoltar-los, a il·lusionar-me per un simple paper que cau a terra. A barallar-me i a demanar perdó quan cal, sense rancúnia. A fer-me mal, i amb una mica d’aigua curar-ho com si fos màgia, a mirar als ulls amb innocència…
M’han ensenyat a preparar-me quan tingui els seus anys, a acceptar la solitud. A plorar per les persones que han marxat, a arreglar-me per respectar-me a mi mateixa davant dels altres. A tenir fortalesa quan cal, a parlar tots junts i saber que diu cadascú/na… A saber que la tele es una companya… A necessitar l’afecte dels altres i demanar-lo. A afrontar el dolor físic i psíquic…
He aprés amb ells/es a triar els meus companys/es a traves de la noblesa i la sinceritat, a ajudar a persones que no conec de res i, sense pensar-ho ni un moment, posar-me al seu costat i donar-los-hi la mà. A saber que el rap es poesia, a no enganyar a qui estimo, a dir no quan vull dir no…
Ja fa 5 anys que faig aquest taller… Quantes persones hi han estat, han tornat, s’han quedat, han marxat… però segueixen sent-hi sempre. He après amb ells/es a ser cada vegada més bona persona, que es el que costa més… He après també a tenir vitalitat, a ser valenta, perseverant, a relativitzar les coses. Saber què són paraules com “format, concepte…”: paraules/crosses per poder jugar en aquesta societat. A cantar i tocar instruments al mig d’una plaça… A ser crítica amb amor…
He après a tenir confiança, a saber que només som persones, només humans/es. Que la dona és una dona i l’home és un home, a deixar les càrregues que portem i tornar-les a agafar… Que ser mestre/a, infermer/a, etc. és un ofici altruista.
